La tireta de Oques Grasses

Mai.
Crec.
Ara mateix no em ve al cap.
Mai he escrit res sobre un concert.
I mira que n’he escrit de coses…
La música m'agrada.
Molt.
Però a pocs concerts hauré anat.
I a l'Estadi Olímpic?
Mai.
Fins ahir...
Divendres, sí.
Divendres vaig anar al concert d'Oques Grasses.
El penúltim.
Estava a pista.
Molta gent.
Moltíssima gent.
Però això ja ho sabia.
El que no sabia era tot el que veuria.
Nenes.
I quan dic nenes, parlo de noies i nois. De dones i homes. Totes majors d'edat. Dels 18 als quaranta i pico... potser cinquanta. Una a tocar els 80.
Quines emocions.
Quin plorar.
«Nenes, que algú gravi, que jo no podré».
I al primer acord...
Llàgrimes.
Ja ho deia ella.

Jo ballava.
Cantava.
Amb el cor.
Perquè amb el cos...
Diguem que tinc un estil una mica especial.
Un estil faraònic.
Com un faraó dins d'un taüt.
Sense gaire moviment.
Ni ritme.
Però amb el cor.
Tot.

A estones girava el cap.
Mirava aquella multitud.
Gent de totes les edats.
Gent diferent.
Gent que cantava, saltava, plorava, s'abraçava...
I petites històries.
Perquè enmig de tanta gent també passen coses.
Coses boniques.
Un noi, per exemple.
Amb un paquet de crispetes a la mà.
Les anava oferint a diferents noies.
I aconseguia fer-les riure.
Després...
Intercanviaven telèfons.
Que bonic.
Crispetes.
Qui havia de dir que unes crispetes podien donar tant de joc..
Potser simplement estava fart i  li sobraven crispetes.
No ho sé.
Però funcionava.
I una mica més enllà...
Un grup d'amics.
—Mira, quin noi tan guapo!
—On? On? On?
—Aquell!
—i jo… Parleu de mi?
—Què diu aquest?
Somriures.
Més somriures.
I jo mirant.
Perquè a vegades, entre tanta gent, també passen aquestes petites coses.
Coses que duren uns segons.
Que segurament demà ningú recordarà.
O potser d'altres diran ens vam conèixer en l'últim concert.
Que bonic.
Qui sap si d'aquelles crispetes en sortirà alguna cosa.
Una amistat.
Una història.
Un amor.
O simplement un telèfon que mai sonarà.
Però aquell moment...
Aquell moment ja el tenen.
I jo també.
I tornava a mirar l'escenari.
A cantar.
A ballar.
A la meva manera.
Amb aquell ritme de faraó que ja us he explicat.
Però sobretot...
Amb el cor.
I al meu voltant, una multitud amb una cosa en comú.
L'emoció.
Molta emoció.
Era l'últim concert.
Bé.
El nostre era el penúltim.
Però ja es notava aquell aire de comiat.
Plors d'alegria.
De pena.
D'aquells que surten quan saps que una cosa molt bonica s'està acabant.
I l'escenari...
La posada en escena...
Molt ben feta.
Molt.
Però jo hi vaig veure una altra cosa.
Era l'últim.
Un últim que deixava ferida.
Cicatrius.
Esgarrapades.
D'aquelles que fan una mica de mal.
I que Oques Grasses sabia que provocaria.
Perquè quan una cosa t'agrada molt i s'acaba...
Fa mal.
I aquí és on potser només jo vaig veure una cosa.
Una cosa que em va semblar preciosa.
Com si Oques Grasses, amb aquell escenari, ens estigués dient...
Sense paraules.
De manera molt subtil...
«Sabem que això farà mal.
Sabem que us deixarem una ferida.
Però tranquils...
Us hem portat una tireta».
Tirita, pels amics.
Una tireta per curar les ferides.
El dol de l'últim concert.
Perquè quan som petits...
Una tireta ho cura tot.
T'has fet mal?
Una tireta.
T'has fet una esgarrapada?
Una tireta.
I sembla que ja fa menys mal.
Encara que la ferida continuï allà.
És com un petó de la mama.
Que no saps ben bé què té...
Però cura.
O almenys fa que tot sigui una mica més suportable.
I potser això era aquell escenari.
Una tireta gegant.
Per a tots.
Per a totes aquelles persones que sabien que s'acabava una etapa.
Una manera de dir-nos que tot anirà bé.
Que les cançons continuaran.
Que els records quedaran.
I que aquella ferida...
Amb el temps...
Serà una cicatriu bonica.
D'aquelles que quan les mires recordes com te les vas fer.
I somrius.
Perquè també hi ha ferides que val la pena tenir.
Potser només ho vaig veure jo.
Em passa sovint.
Ja ho sabeu.
El cap no em para.
I a vegades veig coses que potser la resta no veieu.
O potser me les invento.
També podria ser.
Però és el que vaig sentir.
I entre llàgrimes, abraçades, crispetes i somriures...
Vaig pensar que aquell concert era molt més que música.
Era gent.
Era emoció.
Era una multitud de petites històries que passaven al mateix temps.
Algunes s'acabaven.
Altres potser començaven.
I totes amb la mateixa banda sonora.
Oques Grasses.
I potser és perquè ballo i canto amb el cor.
Sense ritme.
Ni veu.
O potser és perquè mai havia escrit sobre un concert.
Mira que he arribat a escriure de coses.
Per molta gent.
I de tot.
Però d'un concert...
Mai.
Fins avui.
PD. Doncs ja està. Ja tinc la meva primera ressenya d'un concert.
De l'últim.
Bé...
Del penúltim.
D'Oques Grasses.
D'unes crispetes que feien somriure.
D'unes noies que no podien parar de plorar.
D'un faraó que intentava ballar.
I d'una tireta que potser només vaig veure jo.

Molt bon comiat!