La Morada Maldita: un joc de taula familiar de gemmes, rapidesa i moltes rialles

Hi ha jocs de taula que necessiten una partida sencera perquè els nens acabin d’entendre què han de fer. I després n’hi ha d’altres que només necessiten uns minuts damunt la taula perquè comenci la competició. La Morada Maldita, de Mercurio, és clarament dels segons.

A casa hi hem jugat molt i és un d’aquells jocs que les nenes demanen repetir. És ràpid, visual, fàcil d’entendre i té aquell punt de “pique” que fa que els adults acabem entrant en la partida tant o més que els petits.

Però el que més m’agrada és que no es limita a buscar colors. Les cartes van introduint formes, nombres i petits reptes que fan que la dificultat pugui anar augmentant. Això permet adaptar-lo força bé a l’edat i l’experiència dels jugadors.

Com es juga a La Morada Maldita?

La idea és molt senzilla: hem de trobar les gemmes correctes abans que els altres jugadors.

Per començar la partida, s’escampen totes les gemmes al centre de la taula, ben visibles, i al mig es col·loca la gran joia morada maldita.

Només veure la taula preparada ja té gràcia. Hi ha un munt de gemmes de formes i colors diferents i, encara que al principi sembli fàcil distingir-les, quan comença la partida i tothom busca al mateix temps la cosa canvia bastant.

Cada jugador rep diverses cartes de repte. Aquestes cartes indiquen quina gemma hem de localitzar.

I aquí és on el joc comença a posar-nos a prova.

Un repte ens pot demanar, per exemple:

• una gemma d’un color determinat;
• una gemma amb una forma concreta;
• una gemma que combini dos colors;
• una figura amb un determinat nombre de costats;
• dues gemmes amb unes formes específiques;
• o fins i tot resoldre petites operacions per descobrir quina peça necessitem.

Les cartes tenen reptes de dificultat diferent i també una puntuació diferent. Per tant, ser el més ràpid no significa necessàriament acabar guanyant la partida. Alguns reptes són més complicats i ofereixen més punts.

Aquí no hi ha torns: tots juguem alhora

Aquest és probablement un dels aspectes que més agrada als nens.

No hem d’esperar que jugui el pare, després la germana, després un altre jugador… Aquí, quan comença la ronda, tothom juga simultàniament.

Es gira la primera carta i comença la recerca.

Quan trobem la gemma que compleix el nostre repte, la col·loquem sobre la carta i podem passar a la següent. Només podem anar avançant carta per carta.

I això provoca situacions molt divertides perquè moltes gemmes s’assemblen. A primera vista estàs convençut que has agafat la correcta, però després descobreixes que aquella figura tenia cinc costats i tu en necessitaves sis, o que el color no era exactament el que indicava la carta.

És un joc de rapidesa, sí, però també de concentració i control dels impulsos.

Agafar la primera gemma que sembla correcta pot sortir car.

I què passa quan acabes tots els reptes?

Quan un jugador completa totes les seves cartes, pot agafar la joia morada que hi ha al centre.

En aquell instant s’acaba la ronda.

Però encara no podem celebrar res.

Primer s’ha de comprovar que les gemmes escollides siguin realment correctes.

Les cartes completades correctament ens donaran punts. Els reptes equivocats no compten i les cartes que altres jugadors no hagin pogut completar poden quedar com a botí per a la ronda següent.

Això introdueix un altre element interessant: de vegades anar una mica més lent però assegurar els reptes pot resultar millor que córrer desesperadament.

La joia morada té conseqüències

I aquí arriba la part que transforma un joc d’agudesa visual en alguna cosa bastant més esbojarrada.

El jugador que ha estat prou ràpid per agafar la joia morada queda maleït durant la ronda següent.

Les malediccions obliguen aquest jugador a complir alguna condició especial mentre juga.

Podem haver de jugar mantenint el colze enganxat a la taula, fer determinades accions abans d’agafar una gemma o complir altres normes absurdes que compliquen molt una cosa que, uns segons abans, semblava senzillíssima.

A casa aquesta és una de les parts que més gràcia té.

Perquè el jugador que està guanyant deixa de tenir-ho tan fàcil.

I això ajuda molt a equilibrar les partides quan hi ha algú especialment ràpid.

També hi ha esdeveniments per complicar encara més la partida

Les cartes especials són de doble cara. Per un costat trobem les malediccions i, per l’altre, els esdeveniments.

Els esdeveniments poden afectar tots els jugadors durant aquella ronda.

Aquesta és una variant especialment divertida quan ja coneixem bé el joc i volem afegir una mica més de caos.

I la paraula caos aquí és bastant adequada.

Si una ronda normal ja pot acabar amb diverses mans buscant desesperadament la mateixa gemma, quan afegim una norma absurda per a tothom les rialles estan pràcticament assegurades.

El que més ens ha agradat: els diferents nivells

Aquest és un dels punts que més valoro després d’haver-hi jugat força a casa.

La Morada Maldita té diferents tipus de reptes i nivells de dificultat, i això fa que no es quedi en un simple joc infantil de buscar colors.

Hi ha cartes molt intuïtives, ideals per començar, però també reptes en què cal fixar-se en formes, quantitats, costats o petites operacions.

A mesura que els nens hi juguen, guanyen velocitat i poden afrontar reptes més complicats.

Això també ens permet adaptar les partides.

Si hi ha diferència d’edat entre els jugadors, podem donar una mica més d’avantatge als petits o ajustar el nombre o el tipus de reptes. Nosaltres trobem important aquesta flexibilitat perquè permet que nens i adults puguin compartir partida sense que la diferència d’edat faci desaparèixer la diversió.

I després d’unes quantes partides també passa una cosa curiosa: els nens milloren molt ràpidament.

Un joc que genera molt “pique”

A casa ens agrada especialment perquè és d’aquells jocs que desperten competició de seguida.

“Era aquesta!”

“No, aquesta gemma era meva!”

“T’has equivocat de color!”

I torna a començar.

Però les partides són prou curtes perquè aquesta tensió sigui divertida i no es faci pesada.

Les malediccions també ajuden molt. Quan algú comença a guanyar repetidament, el mateix joc li posa obstacles a la ronda següent.

Per això, encara que La Morada Maldita sigui principalment un joc de rapidesa i agudesa visual, no sempre guanya automàticament la persona més ràpida.

Molt visual i amb bons components

Un altre aspecte que entra pels ulls són les gemmes.

La caixa inclou 65 gemmes, amb colors i formes diferents, juntament amb la gran joia morada.

Visualment funciona molt bé perquè el centre de la taula queda ple de peces i de seguida convida a jugar.

També s’inclouen 100 cartes de repte i 9 cartes de doble cara, que són les que permeten introduir les malediccions i els esdeveniments.

El contingut de la caixa és:

• 100 cartes de repte
• 65 gemmes
• 9 cartes de doble cara
• 1 joia morada maldita
• reglament

A més, la dependència de l’idioma és pràcticament nul·la més enllà de les instruccions, perquè durant la partida els reptes són essencialment visuals.

La nostra opinió sobre La Morada Maldita

Després d’haver-hi jugat moltes vegades, a casa és un joc que ens funciona especialment bé.

A les nenes els agrada molt i nosaltres també ens hi acabem enganxant.

És senzill d’explicar, les rondes tenen ritme i sempre apareix aquell punt de competició per veure qui troba abans la gemma correcta.

Però el que crec que li dona més recorregut són les cartes de diferents dificultats, les malediccions i la possibilitat d’adaptar una mica les partides quan juguen nens d’edats diferents.

També és un d’aquells jocs en què es treballen moltes coses gairebé sense adonar-nos-en: agudesa visual, reconeixement de formes i colors, concentració, velocitat de processament i petites operacions matemàtiques.

Però jo no el compraria per això.

El compraria perquè és divertit.

La resta és un bon extra.

I hi ha una prova bastant senzilla que acostuma a indicar si un joc familiar funciona o no: acabar una partida i que els nens immediatament demanin una altra.

Amb La Morada Maldita, a casa això ens ha passat moltes vegades.

Fitxa de La Morada Maldita

• Editorial: Mercurio
• Jugadors: 2 a 6
• Edat: a partir de 7-8 anys aproximadament
• Durada: uns 20-30 minuts
• Complexitat: mitjana
• Idioma: castellà
• Dependència de l’idioma: nul·la durant la partida, excepte les instruccions
• Mecànica principal: rapidesa i agudesa visual
• Mides de la caixa: 130 x 170 x 80 mm