Cala Pelosa

Cala Pelosa, al costat de al cap Norfeu

Cala Pelosa és una platja del municipi de Roses, situada a la badia de Montjoi, al cap Norfeu, dins del Parc Natural del Cap de Creus. Envoltada de boscos de pins i eucaliptus, aquesta cala té una longitud de 90 metres i una amplada de 13 metres de sorra gruixuda, amb un desnivell pronunciat a l’entrada al mar. Es troba a 15 km del centre de Roses, a l’est de Cala Calitjàs, i és accessible per carretera des de Cala Montjoi fins a Cala Jòncols.

La platja té una longitud de 90 metres i una amplada de 13 metres. La sorra és gruixuda i el desnivell és pronunciat a l’entrada al mar. L’entorn està envoltat de boscos de pins i eucaliptus, amb vegetació mediterrània. Compta amb el certificat ambiental europeu EMAS i ISO 14001 des del 2009.

Tot i que Cala Pelosa no compta amb serveis directes, hi ha un quiosquet a prop i un aparcament que fan que la platja sigui molt concorreguda. A l’estiu, s’instal·la un moll flotant per facilitar l’accés a l’aigua.

Recordeu portar calçat adequat per caminar per la sorra gruixuda i còdols, respectar el medi ambient i no deixar residus a la platja, no encendre foc ni acampar a la cala, evitar portar gossos i altres animals domèstics, i respectar les zones de bany i els canals d’entrada i sortida d’embarcacions.

Com arribar a la platja Pelosa?

Per arribar a Cala Pelosa, s’ha de seguir la carretera que comença a Cala Montjoi i continua fins a Cala Jòncols. La platja és accessible en automòbil i disposa d’un aparcament a prop. Després d’aparcar, cal caminar uns minuts per arribar a la platja.

Llocs d’Interès de la Cala Pelosa

Barraca de la Cala Pelosa

La Barraca de Cala Pelosa és una construcció popular del municipi de Roses, protegida com a bé cultural d’interès local. Situada vora la platja de Cala Pelosa, aquesta barraca o botiga comunal dels pescadors de Roses destaca per la seva importància històrica i arquitectònica.

La barraca és una edificació de planta baixa amb teulada d’un sol vessant, planta rectangular i un cos sobresortint al nord-oest. L’interior no és compartimentat. L’entrada es troba a migdia i els murs, fets de rebles i morter, són arrebossats i emblanquinats tant per dins com per fora. A l’interior hi ha dues llars, la cuina i els pedrissos. El paviment i altres elements han estat arreglats, i a l’exterior del mur de ponent s’ha col·locat una figura de sant Pere.

L’entorn també està agençat, amb ombreres, bancs i taules fetes amb moles. S’han plantat arbres, principalment tamarius, i s’ha arreglat l’esplanada propera a la platja. A uns 30 metres a ponent del refugi hi ha un pou comunal cilíndric, molt estret, fet amb rebles i morter. El brocal s’eleva amb una coberta de quart d’esfera, modernament refeta i emblanquinada. L’aigua del pou és potable.

Història Barraca de la Cala Pelosa

La Barraca de Cala Pelosa ja existia al segle XVII, segons la documentació relativa als llargs plets pels drets de pescar amb arts, encesa i altres arreus en aquesta cala i la propera de Jòncols entre les Universitats de les viles de Roses i de Cadaqués.

Entre les raons dels de Roses hi havia el fet d’haver construït la torre de guaita de Norfeu, aleshores ja derruïda (1672-1673). La documentació especifica: “…resulta que en lo Capdenofeu entra la cala de Ioncols y la Pelosa está construïda una Torra pera guarda de ditas calas… consta que dita torra fou construïda y fabricada en lo Capdenofeu… per los particulars, Y Universitat de Roses…”

Els de Cadaqués, per la seva banda, argumentaven: “…ditas calas son mes cerca de Cadaqués que de Roses, y que en ellas hi ha botigas de pescadors de Cadaqués…”.

Hi hagué sentències amb intents de solucionar el problema i, el maig de 1674, un ajust de caràcter salomònic. La sentència definitiva donà raó als de Roses i establí el límit a la riera de Jòncols, que ha perdurat.

Actualment, les botigues comunals pràcticament no s’utilitzen per a les activitats de pesca. No obstant això, els pescadors de Roses en tenen cura i han arranjat la barraca de Cala Pelosa i l’entorn per passar dies de lleure. Als darrers anys del franquisme es va haver de lluitar contra els intents de privatitzar aquests edificis i espais comunals.