Mamuts, dodos i llops gegants: benvinguts al zoo del 2030

Hi ha una cosa que em fascina des de petit: la ciència. Amb o sense ficció.
Els animals.
La història.

I tot el que tingui pinta de “Jurassic Park”, em posa les orelles de punta.
I aquesta setmana… aquestes orelles han tremolat.

Tres cadells.
Ròmul, Rem i Khaleesi.
No, no és una sèrie nova de Netflix.
Són llops blancs.

I no, tampoc són llops de veritat.
O no del tot.

Els ha presentat una empresa anomenada Colossal Biosciences.
I segons ells, són el primer exemple de desextinció animal de la història.
Així, tal qual. Sense avisar.

Però els científics diuen que no.
Que això no és una resurrecció, sinó un híbrid.
Una mena de llop gris tunejat genèticament per semblar-se a un llop gegant extint fa més de 10.000 anys.

Sí, el famós dire wolf de la Casa Stark.

Els han creat amb ADN antic, d’unes dents i un crani prehistòrics.
Els han gestat en gosses domèstiques.
I han aconseguit treure tres bèsties que, a primera vista, semblen sortides directament de Ponent.

Però no són llops terribles.
Són una altra cosa.
Un Frankenstein genètic.
Un intent.

La veritat?
No em sorprèn.

Aquesta gent també té entre mans el projecte de “resucitar” mamuts llanuts.
Volen que torni el dodo. (Personalment, sempre m’ha fascinat aquest ocell)
Fins i tot s’han plantejat el llop marsupial.

I ho fan amb una tecnologia tan puntera que fa por.
Edició genètica amb CRISPR, ADN antic recuperat de restes fòssils, gestació en úters artificials…
Si fa vint anys això ho veies al cinema, ho etiquetaves com a ciència-ficció.

Ara, és la realitat.

El que abans eren fòssils ara tenen data de naixement.
I potser, d’aquí pocs anys, podrem veure un mamut pasturant per la tundra.
O un dodo caminant per un laboratori de Boston.

Sona bé, oi?

Però també hi ha dilemes.
Molts.

Què passa amb l’ètica?
Amb els ecosistemes?
Amb els diners que es gasten en tot això mentre hi ha espècies vives que estan desapareixent avui?

Els experts ho diuen clar: abans de jugar a ser déus, potser caldria cuidar millor el que ja tenim.
Potser és més urgent protegir els elefants asiàtics que gastar mil milions en fer-los companyia genètica del passat.

I tenen raó.
Però…

A mi, que soc de ciència, de bèsties i d’històries antigues, aquestes coses em remouen.
Perquè imagina-t’ho.

Obrir un dia el diari i veure que un grup de científics ha aconseguit portar de tornada un animal que fa milers d’anys que no trepitja la Terra.
És màgia.
És terror.
És fascinació.
Tot alhora.

I encara que no sigui un llop gegant de debò…
…només el fet que algú estigui tan a prop de fer-ho ja és brutal.

Estem vivint el principi del Jurassic Park real.
Sense Spielberg.
Sense velociraptors (de moment).

Però amb el mateix vertigen.

I sí… potser res tornarà mai com era.
Però ves que un dia no miris per la finestra…
…i vegis un mamut.

I llavors pensaràs:
“Merda. No era ficció.”