Els mestres teniu moltes vacances.
No sé de què us queixeu.
Viviu super bé.
Això és el que es diu.
Això és el que es repeteix.
Això és el que deixa anar la gent amb una cervesa a la mà i cap nen enganxat a la cama en aquell moment.
“Dos mesos tocant-vos els ous. La xona.”
“Surts a les dues. A dos de cinc.”
“Jo també vull aquesta feina.”
Clar.
I jo vull tenir abdominals menjant croissants.
Però la vida no funciona així.
Mira.
Comencem pel principi.
Per la part incòmoda.
Per la que fa gràcia fins que et toca viure-la.
Hi ha aquella iaia.
La coneixes.
Potser és la teva mare.
O la teva sogra.
O tu d’aquí uns anys.
La iaia que es queda un matí amb els nets.
Un matí.
Quatre hores.
Ni un dia sencer.
A les deu del matí ja està esgotada.
A les onze ja diu que abans els nens eren diferents.
A les dotze jura que no ho torna a fer mai més.
A la una està mirant el rellotge com si esperés un rescat de l’ONU.
I només eren dos nens.
Sans.
Sense cap necessitat especial.
Sense conflictes greus.
Sense vint-i-cinc més al voltant.
Però clar, això no compta.
Després hi ha el pare.
El pare modern.
El pare implicat.
El pare que diu que l’educació és cosa de tots.
Aquest pare que es passa un dia i mig sol amb els seus fills.
Un dia i mig.
36 hores.
El primer matí tot bé.
Somriures.
“Anem al parc.”
“Fem manualitats.”
A la tarda ja sua.
A la nit ja no pensa.
L’endemà al migdia està al límit.
I què fa?
Obre la consola.
Encén la tele.
Compra un mòbil.
No perquè sigui dolent.
No perquè no estimi els seus fills.
Sinó perquè està esgotat.
Perquè no pot més.
Perquè necessita una mainadera fidel, barata i silenciosa.
I no pensa en el futur.
No pensa en el malestar del nen.
No pensa en l’addicció.
Pensa en sobreviure.
Un dia i mig.
Ara imagina això.
Però amb 25 nens.
Cada dia.
Durant mesos.
Amb realitats diferents.
Amb famílies diferents.
Amb problemes diferents.
Has de tenir paciència.
Has de tenir criteri.
Sempre.
Has de tenir empatia.
Encara que tu estiguis fet pols.
I a sobre, somriure.
Perquè els mestres no només ensenyen.
Aguanten.
Contenen.
Absorbeixen.
Absorbeixen frustracions.
Absorbeixen violència verbal.
Absorbeixen famílies que deleguen.
Absorbeixen un sistema que exigeix molt i protegeix poc.
Però clar.
Tenen moltes vacances.
Les vacances.
Aquest gran mite.
Les escoles tanquen.
Els mestres no desapareixen.
Juliol no és vacances.
És paperassa.
És planificació.
És adjudicacions.
És oposicions.
És incertesa.
Especialment si ets interí.
Especialment si no saps on treballaràs al setembre.
Especialment si la teva vida depèn d’un llistat penjat a internet.
Agost sí.
Agost és l’únic mes real de descans.
I encara gràcies.
I setembre no comença quan entren els nens.
Comença abans.
Reunions.
Claustres.
Aules per preparar.
Cap pensament per a tu.
Al final, les famoses “vacances” són sis setmanes.
Netes.
Amb el cap encara ple d’escola.
Però això tampoc es veu.
El que tampoc es veu és la feina invisible.
La que es fa a casa.
A la nit.
El cap de setmana.
Correccions.
Programacions.
Informes.
Adaptacions.
No és sortir a les dues. A les cinc.
És continuar treballant sense alumnes davant.
I després hi ha el desgast mental.
El cansament que no es cura dormint.
Decidir constantment.
Gestionar conflictes.
Escoltar problemes que no són teus però et travessen igual.
I tot això amb sous que han perdut poder adquisitiu.
Amb ratios impossibles.
Amb inclusió sense recursos.
Amb alumnes que necessiten més del que el sistema permet donar.
I amb mestres que se senten culpables per no arribar a tot.
Això crema.
Això desgasta.
Això trenca.
No és casualitat que gairebé la meitat dels mestres diguin que estan malament psicològicament.
No és casualitat que més d’un terç pensi a deixar la professió.
No és falta de vocació.
És excés d’abús.
Però clar.
Des de fora sembla fàcil.
Fins que et quedes un matí amb els nets.
Fins que passes un dia i mig amb els teus fills.
Fins que entens que educar no és entretenir.
Els mestres no fan vaga perquè sí.
No és cap caprici.
No és perquè vulguin més vacances.
És perquè estan cansats de sostenir un sistema a base de salut mental.
És perquè sense mestres cuidats no hi ha educació de qualitat.
I això ens afecta a tots.
Als teus fills.
Als teus nets.
Al futur que després exigirem sense entendre d’on surt.
Així que la propera vegada que diguis que viuen super bé,
prova a passar una setmana al seu lloc.
Sense comandament.
Sense mòbil.
Sense poder fugir.
Després en parlem.
PD:
I sí.
Els mestres, com tothom, també tenen famílies.
També tenen fills.
També arriben cansats a casa.
També acumulen dies dolents.
No són superherois.
Són persones sostenint massa coses alhora.
Per això, avui i sempre, tot el meu suport als mestres.
Perquè cuidar qui educa no és cap luxe.
És pura necessitat.
Javi d’OnAnemAvui. Poder mai havia possat el meu nom. 😊
