El negre de Banyoles: quan el racisme es disfressava de ciència i patrimoni
Aquesta és una d’aquelles històries que et fan tancar la boca. Perquè potser la coneixies. O potser te l’havien explicat per sobre, com si fos una anècdota curiosa d’un museu de poble. Doncs no. No és una anècdota. És una vergonya. Una vergonya viva. Amb nom i cognoms. Es deia Molawa VIII i va ser tractat com un objecte.
No era un boiximà de Botswana. Era un cap tribal de Sud-Àfrica. I duia pantalons i jersei. No taparrabos ni llança. Això és el que li van posar quan el van dissecar. Per fer-lo més salvatge, més exòtic. Més venible. Li van enfosquir la pell amb betum. I el van portar a Europa. L’havien robat la mateixa nit del seu enterrament. Va acabar a Banyoles, al Museu Darder. I allà va estar, durant dècades, exposat com un animal. Com un trofeu. Com un tros de carn negre que podies mirar darrere un vidre.
El negre de Banyoles.
De petit, el museu em fascinava. Ho reconec. I ningú em va fer veure, que jo recordi, què significava realment allò que veien els meus ulls. Però allò era racisme.
Això no és ciència. Això és racisme dissecat.
El documental “El negre té nom” de Fèlix Colomer ho explica tot. Amb detalls. Amb noms. Amb testimonis reals. I amb una dosi de veritat que fa mal. Perquè no és només la història de Molawa. És la història d’un poble que el va convertir en icona. D’una societat que va preferir callar. D’una administració que va mirar cap a una altra banda i pixaven marcant territori.
Però també és la història d’un home: Alphonse Arcelin. Un metge de Cambrils, d’origen haitià, que va decidir plantar cara. Sol. Contra tots. Va alçar la veu. Va escriure, va denunciar, va recollir suports. La seva lluita va arribar a la UNESCO. Va aconseguir que el 2000 retiressin el cos de l’exhibició. Va guanyar. O no del tot.
Perquè mentre Banyoles cobrava una pila de milions de pessetes per renovar el museu i netejar la seva imatge preolímpica, Arcelin ho perdia tot. Els comptes. La casa. La parella. I la vida. Va morir exiliat.
Molawa va ser enterrat a Botswana. No era el seu país. Però ho van fer amb honors. Amb música. Amb llàgrimes. Amb déu mil persones. Però només hi van arribar quatre ossos i un crani. La resta del cos, la pell, les ungles… Encara avui ningú sap on para. O no ho volen dir. Encara pot estar en alguna lleixa tancada amb clau, en una col·lecció privada. Potser torna a ser per Girona. No ho sabrem. O, amb un toc de ciència-ficció, potser reposa en el ministeri del temps, com en aquella sèrie. Però aquesta història no és ficció. És real. I encara punxa.
Aquest documental t’engega un mirall a la cara. I et pregunta: i tu, què hauries fet? Perquè encara hi ha gent que diu que no era racista. Que és patrimoni. Que s’hi havia d’haver quedat. És dur. Però real. I calia explicar-ho.
Felicitats als creadors. Gràcies per posar-li nom. Per dir les coses pel seu nom. I si tu que llegeixes això encara no l’has vist, ja trigues.
Està tv3 a la carta. I es gratis.