No m’ha agradat mai gaire Bob Esponja… però ara arriba una nova pel·lícula pirata
No m’ha agradat mai gaire Bob Esponja. Tot i això, sé que té una legió de fans fidels. De fet, durant un estiu fins i tot vaig acabar tenint una samarreta seva. Coses que passen. Ara, però, el personatge més icònic de Fondo de Bikini torna als cinemes amb una nova aventura: Bob Esponja: una aventura pirata.
En aquesta nova pel·lícula, en Bob Esponja s’endinsa a les profunditats més misterioses de l’oceà per enfrontar-se a un vell conegut dels seguidors de la sèrie: el temut fantasma de l’Holandès Errant. El viatge el portarà a explorar racons foscos del fons marí, descobrir criatures sorprenents i afrontar situacions tan absurdes com divertides, en una història plena d’acció, humor i esperit aventurer.
La pel·lícula manté intacte el to característic de la saga, amb un ritme trepidant i gags constants, però també amb missatges clars sobre l’amistat, el coratge i la importància de ser un mateix. És una proposta pensada sobretot per al públic familiar, ideal per gaudir-la amb nens i nenes durant les vacances de Nadal.
Un dels punts més destacables és que es podrà veure doblada al català, fet que permet compartir aquesta nova aventura submarina en la nostra llengua i reforçar l’oferta de cinema familiar en català a les sales. Tant si ets fan de tota la vida com si simplement busques una pel·lícula lleugera i divertida per passar una bona estona, Bob Esponja: una aventura pirata promet diversió per a grans i petits.
La nova pel·lícula de James Cameron, Avatar: Foc i cendra, aprofundeix com mai en el costat més humà i dolorós de l’univers de Pandora. Aquesta tercera entrega de la saga posa el focus en el dol, els conflictes interns i els valors familiars, tot mantenint l’espectacularitat visual que ha convertit Avatar en un fenomen mundial.
Després de la tràgica mort de Neteyam, Jake Sully i Neytiri afronten un moment de màxima fragilitat. La família intenta mantenir-se unida mentre el món que els envolta es torna cada cop més hostil. En aquest context apareix un nou clan Na’vi fins ara desconegut: el Poble de les Cendres, liderat per Varang, una figura poderosa, carismàtica i amb una visió molt més dura de la supervivència.
Aquest nou poble introdueix una tensió inèdita a Pandora. La seva actitud agressiva i la seva manera d’afrontar els conflictes posen en perill l’equilibri entre clans i obliguen els protagonistes a qüestionar els seus propis principis. La pel·lícula planteja dilemes morals profunds sobre la violència, la defensa del territori, la identitat cultural i les conseqüències de l’odi, tot envoltat de nous paisatges impressionants i un disseny visual que torna a marcar un abans i un després al cinema.
Tot i tenir un to més madur i reflexiu, Avatar: Foc i cendra és una proposta ideal per a famílies amb adolescents, ja que convida a parlar de temes universals com el dol, la convivència entre cultures i la importància de l’empatia. Un dels punts més destacats per al públic català és que la pel·lícula es pot veure doblada al català, una oportunitat per gaudir d’una superproducció internacional en la nostra llengua.
Una estrena pensada no només per impressionar, sinó també per emocionar i fer reflexionar, que consolida Avatar com una de les sagues més ambicioses i rellevants del cinema actual.
Explicar una de les històries més importants de la humanitat als més petits no és gens fàcil. El rei de reis ho aconsegueix amb sensibilitat, imaginació i un llenguatge narratiu pensat per arribar al públic familiar, sense perdre la profunditat del missatge.
La pel·lícula parteix d’una situació molt quotidiana: un pare explica un conte al seu fill abans d’anar a dormir. A poc a poc, aquest relat es transforma en un viatge imaginari que recorre la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la resurrecció. El que comença com una història tranquil·la es converteix en una experiència viva, plena d’emoció, descobriments i moments que conviden a la reflexió.
Al llarg del film, els infants poden conèixer episodis clau de la tradició cristiana: els miracles, les proves, els sacrificis, les temptacions i els ensenyaments de Jesús. Tot plegat s’explica amb un estil visual suau i entenedor, adaptat a la sensibilitat dels nens i nenes, evitant excessos i apostant per una narració clara i emotiva.
Més enllà del relat bíblic, El rei de reis posa l’accent en valors universals que van molt més enllà de la fe: el perdó, la compassió, l’amor als altres, l’esperança i la importància de fer el bé. Aquest enfocament fa que la pel·lícula sigui adequada tant per a famílies creients com per a aquelles que simplement busquen una història amb un fort component educatiu i emocional.
És una proposta ideal per veure en família, especialment en dates assenyalades, ja que obre la porta a converses tranquil·les amb els infants sobre la fe, el respecte, el sentit de la vida i la importància de l’empatia. No busca impressionar amb espectacularitat, sinó connectar emocionalment amb l’espectador més jove a través de la imaginació i el relat.
Un dels punts més destacables és que es pot veure doblada al català, fet que permet gaudir d’aquesta història en la nostra llengua i reforça l’oferta de cinema familiar en català a les sales. Un detall especialment valuós per a les famílies que volen compartir el cinema com a experiència educativa i cultural.
El rei de reis és, en definitiva, una pel·lícula pensada per acostar una gran història als més petits amb respecte, sensibilitat i un missatge positiu que connecta amb grans i petits.
Pixar torna a ser protagonista del debat cinematogràfic amb l’arribada de Elio a Disney+. Després del seu pas discret pels cinemes, on només va recaptar uns 154 milions de dòlars davant d’un pressupost de fins a 200 milions, l’estudi confia que el llançament a la plataforma de streaming doni nova vida a una proposta que barreja ciència-ficció, emoció i creixement personal. La data marcada és el 24 de setembre de 2025, moment en què els subscriptors podran descobrir (o redescobrir) l’aventura del nen més inesperat convertit en ambaixador galàctic.
De què tracta Elio?
El protagonista és Elio Solís, un nen de 11 anys a qui li apassiona l’espai i que sempre s’ha sentit diferent i incomprès. Tot canvia quan, per un malentès còsmic, és confós amb el representant oficial de la humanitat davant del Communiverso, una organització interplanetària plena d’éssers estrafolaris. Aquest punt de partida condueix a una aventura que combina humor, emoció i reflexió sobre la necessitat de trobar el propi lloc al món.
Una producció amb turbulències
El film va néixer com un projecte personal d’Adrián Molina, però durant el procés creatiu es van produir canvis importants: substitució de directors, retallades en elements del guió i fins i tot la polèmica decisió d’eliminar referències a la identitat sexual del protagonista, concebuda inicialment com a part central del personatge.
Aquesta decisió va encendre el debat entre fans i crítica, que la van veure com un cas de censura creativa i com a mostra de la crisi d’identitat que viu Pixar en els darrers anys. L’impacte es va reflectir directament a la taquilla, on el film no va aconseguir connectar amb el públic com altres títols de la casa.
Comparacions inevitables: de Coco a Del Revés 2
Pixar sempre ha estat reconeguda per abordar temes complexos des d’una òptica emocional i accessible: la família i la memòria a Coco, la gestió de les emocions a Del Revés, o la importància de l’amistat a Toy Story.
Elio, en canvi, ha estat percebut com una proposta a mig camí: massa arriscada per ser un entreteniment familiar convencional i massa retallada per convertir-se en un relat profund i valent. El contrast amb l’èxit de Del Revés 2, que va arrasar a taquilla, ha estat evident i ha accentuat les crítiques.
La importància del context social
La polèmica al voltant d’Elio no es pot deslligar del debat actual sobre la representació i la diversitat al cinema d’animació. El fet que Pixar hagi estat acusada de rebaixar elements identitaris del personatge central obre una reflexió sobre fins a quin punt les grans productores estan disposades a arriscar-se per innovar.
Alhora, l’arribada a Disney+ permet a l’audiència valorar la pel·lícula en primera persona i decidir si la història de Elio és realment un pas enrere o, per contra, un relat universal sobre la soledat i la necessitat de ser escoltats.
Què en diu la crítica?
Les opinions han estat dividides:
Alguns mitjans l’han qualificat de “pel·lícula simpàtica però inacabada”, destacant que li falta valentia per abordar amb profunditat els temes que suggereix.
Altres han posat en valor la seva originalitat visual i la capacitat de generar moments d’humor i tendresa, encara que amb irregularitats.
Entre els fans, les expectatives eren altes i això ha provocat decepcions més notòries.
El futur de Pixar: entre seqüeles i originals
La trajectòria recent de Pixar mostra una clara estratègia: alternar grans seqüeles com Del Revés 2 o Toy Story 5 amb projectes originals com Elemental o Elio. Tot i que aquests últims han tingut resultats desiguals, l’estudi continua defensant la necessitat de riscos creatius per evitar encasellar-se.
En un panorama on el públic sovint busca seguretat i familiaritat, Elio és un experiment que, amb la seva estrena a Disney+, té l’oportunitat de guanyar el reconeixement que li va faltar al cinema.
Sí. Encara que no sigui la millor obra de Pixar, Elio ofereix una proposta diferent i emotiva, amb un protagonista amb el qual molts espectadors poden identificar-se. La seva barreja de ciència-ficció, humor i emoció el converteix en un film ideal per veure en família i per reflexionar sobre el paper dels “incompresos” en un món que sovint no sap escoltar.
En el nostre cas, vam anar a veure-la al cinema i ens va agradar molt. Potser perquè prèviament havíem llegit i escoltat males crítiques, la sorpresa va ser encara més positiva: ens va semblar una pel·lícula original i molt bonica visualment. Tant és així que la recomanem i, segurament, la tornarem a veure diverses vegades a Disney+.
I un detall important: la pel·lícula està disponible en català, cosa que sempre és un valor afegit per gaudir-la.
Aquesta és una d’aquelles històries que et fan tancar la boca. Perquè potser la coneixies. O potser te l’havien explicat per sobre, com si fos una anècdota curiosa d’un museu de poble. Doncs no. No és una anècdota. És una vergonya. Una vergonya viva. Amb nom i cognoms. Es deia Molawa VIII i va ser tractat com un objecte.
No era un boiximà de Botswana. Era un cap tribal de Sud-Àfrica. I duia pantalons i jersei. No taparrabos ni llança. Això és el que li van posar quan el van dissecar. Per fer-lo més salvatge, més exòtic. Més venible. Li van enfosquir la pell amb betum. I el van portar a Europa. L’havien robat la mateixa nit del seu enterrament. Va acabar a Banyoles, al Museu Darder. I allà va estar, durant dècades, exposat com un animal. Com un trofeu. Com un tros de carn negre que podies mirar darrere un vidre.
El negre de Banyoles.
De petit, el museu em fascinava. Ho reconec. I ningú em va fer veure, que jo recordi, què significava realment allò que veien els meus ulls. Però allò era racisme.
Això no és ciència. Això és racisme dissecat.
El documental “El negre té nom” de Fèlix Colomer ho explica tot. Amb detalls. Amb noms. Amb testimonis reals. I amb una dosi de veritat que fa mal. Perquè no és només la història de Molawa. És la història d’un poble que el va convertir en icona. D’una societat que va preferir callar. D’una administració que va mirar cap a una altra banda i pixaven marcant territori.
Però també és la història d’un home: Alphonse Arcelin. Un metge de Cambrils, d’origen haitià, que va decidir plantar cara. Sol. Contra tots. Va alçar la veu. Va escriure, va denunciar, va recollir suports. La seva lluita va arribar a la UNESCO. Va aconseguir que el 2000 retiressin el cos de l’exhibició. Va guanyar. O no del tot.
Perquè mentre Banyoles cobrava una pila de milions de pessetes per renovar el museu i netejar la seva imatge preolímpica, Arcelin ho perdia tot. Els comptes. La casa. La parella. I la vida. Va morir exiliat.
Molawa va ser enterrat a Botswana. No era el seu país. Però ho van fer amb honors. Amb música. Amb llàgrimes. Amb déu mil persones. Però només hi van arribar quatre ossos i un crani. La resta del cos, la pell, les ungles… Encara avui ningú sap on para. O no ho volen dir. Encara pot estar en alguna lleixa tancada amb clau, en una col·lecció privada. Potser torna a ser per Girona. No ho sabrem. O, amb un toc de ciència-ficció, potser reposa en el ministeri del temps, com en aquella sèrie. Però aquesta història no és ficció. És real. I encara punxa.
Aquest documental t’engega un mirall a la cara. I et pregunta: i tu, què hauries fet? Perquè encara hi ha gent que diu que no era racista. Que és patrimoni. Que s’hi havia d’haver quedat. És dur. Però real. I calia explicar-ho.
Felicitats als creadors. Gràcies per posar-li nom. Per dir les coses pel seu nom. I si tu que llegeixes això encara no l’has vist, ja trigues.
El 12 de juny de 2025 arriba als cinemes la versió en acció real de *Com ensinistrar un drac*, una de les sagues més estimades de DreamWorks. Basada en la pel·lícula d’animació original del 2010, aquest nou lliurament manté l’essència que va captivar milions d’espectadors, però sorgeix la pregunta inevitable: era realment necessari tornar a explicar la mateixa història?
Una amistat entre espècies que torna a emocionar
La història ens porta de nou a l’illa de Mema, on un adolescent viking marginat —Hipo, interpretat per Mason Thames— inicia una amistat improbable amb un drac ferit, el mític Desdentat. Junts desafien les normes de la seva tribu i redefineixen la relació entre humans i dracs. Un relat sobre lideratge, empatia i canvi, que continua sent tan potent com fa 15 anys.
Un remake tan fidel que deixa poc marge per a la sorpresa
El film està dirigit pel mateix creador de la trilogia animada, Dean DeBlois, que aquí aposta per una reconstrucció gairebé pla a pla. Aquesta fidelitat absoluta és, alhora, la seva fortalesa i la seva limitació: no falla, però tampoc arrisca.
El nou metratge és 27 minuts més llarg, amb espai per aprofundir en relacions com la de Hipo i el seu pare, Estoico (interpretat amb força per Gerard Butler, que ja havia posat veu al personatge a l’original). També destaca Nico Parker com a Astrid, en una versió més forta i segura de si mateixa, i Nick Frost com a Bocón, que aporta el toc d’humor.
Els dracs tornen… més reals que mai
El gran repte del film era visual: com portar els dracs —criatures carismàtiques i plenes d’expressivitat— al terreny del live action sense perdre’n l’encant? La resposta és un CGI sorprenentment eficaç. Desdentat conserva el seu caràcter juganer i emotiu, i les escenes de vol són simplement espectaculars.
Banda sonora: la màgia continua
El retorn de John Powell a la composició musical és clau per mantenir l’ànima de la saga. Amb nous arranjaments i temes familiars, la música continua sent l’element que fa volar el cor dels espectadors.
És aquest remake necessari?
No és una versió revolucionària. Però tampoc és oportunista. *Com ensinistrar un drac (2025) és un homenatge digne, que sap emocionar sense trair els seus orígens. Potser no calia tornar a explicar aquesta història… però si ho has de fer, millor que sigui amb aquesta delicadesa.
Dades de la pel·lícula
Títol: Com ensinistrar un drac
Data d’estrena: 12 de juny de 2025
Versió: Doblada al català i castellà
Qualificació: Apta per a majors de 7 anys
Repartiment: Mason Thames, Nico Parker, Gerard Butler, Julian Dennison, Gabriel Howell, Bronwyn James, Harry Trevaldwyn
Missió panda a l’Àfrica’: una aventura salvatge amb amistat, coratge i molta acció
Missió panda a l’Àfrica és una trepidant pel·lícula d’animació que ens convida a seguir el viatge èpic d’un petit panda decidit a tot per rescatar la seva millor amiga: una dragona segrestada a l’altra punta del món. Aquesta producció internacional, dirigida per Richard Claus i Karsten Kiilerich, combina humor, acció i emoció mentre el protagonista travessa continents, explora deserts i selves, i s’enfronta a ferotges hipopòtams, astutes hienes i poderosos goril·les.
Darrere la seva aparença adorable, el nostre jove panda demostra una determinació extraordinària, fent d’aquesta història un cant a l’amistat incondicional i al valor de superar les pors per ajudar els qui estimem. Amb una animació colorista i una narració plena de girs inesperats, Missió panda a l’Àfrica és una pel·lícula ideal per a tota la família, doblada al català i carregada de valors i emocions que deixaran empremta.
Ambientada a l’exòtic i fascinant al-Àndalus del segle XI, La llum de l’Aisha és una pel·lícula d’animació 3D que captiva des del primer fotograma gràcies al seu encant visual i una narrativa plena d’aventures, emoció i coratge. Aisha, una nena de 13 anys apassionada pels espectacles pirotècnics, somia convertir-se en coetera professional, tot i que el seu pare prefereix que segueixi la tradició familiar de la cal·ligrafia. Però el seu món es capgira quan un alquimista misteriós, Txawir, la manipula per robar un llibre prohibit, fet que comporta l’empresonament injust del seu pare. A partir d’aquí, comença una apassionant recerca per recuperar el llibre i redimir el seu honor.
Amb una estètica que imita l’animació tradicional i l’stop-motion, La llum de l’Aisha no només és un regal per a la vista, sinó també un viatge iniciàtic on una jove heroïna haurà de descobrir els poders de l’alquímia, desafiar el seu destí i demostrar que la passió i el coratge poden encendre qualsevol llum en la foscor. Una proposta imprescindible per a petits i grans, plena de màgia, emoció i una reivindicació del poder transformador dels somnis.
Una pel·lícula de Minecraft ens submergeix en un univers cubista ple de màgia, acció i creativitat, on quatre inadaptats són transportats misteriosament a un món fet de blocs, conegut com el Món Exterior. Allà, hauran d’aprendre a construir, sobreviure i enfrontar-se a perills com zombis i piglins, guiats per un expert artesà anomenat Steve. Inspirada en el popular videojoc, aquesta aventura cinematogràfica és un viatge trepidant que destaca el valor del treball en equip, la imaginació i l’autenticitat per transformar les febleses en fortaleses. Una experiència èpica per a petits i grans que convida a descobrir el veritable poder de ser un mateix.
🎵 Són les fabuloses tortugues ninja… Herois de mitja closca, els més forts… 🎵
Han passat 30 anys. Molts ja tenen fills. D’altres, mal d’esquena. Però tots, absolutament tots, recorden aquell “cowabunga” dit amb accent de Manresa i aquella banda sonora que ara ressona com un eco alegre de la infància. Doncs bé, agafa’t a la cadira perquè tornen. Sí, tornen. En català. I no a qualsevol lloc, sinó a SX3.
Apunta: divendres 11 d’abril. Primer dia de vacances escolars. Primera pizza amb extra de nostàlgia.
Els Leonardo, Rafael, Michelangelo i Donatello —aquells herois mutants amb nunchakus i cor sensible— es planten novament a la tele per fer dues coses: divertir els petits d’avui i emocionar els grans d’ahir. Perquè això no és una sèrie. És una connexió emocional. És una conversa entre generacions que es fa en català, que ja tocava.
Al SX3 no són nous en això de ressuscitar mites. Després de l’èxit de “La Patrulla Peluda” i la tornada èpica de “Bola de Drac”, han dit: “Doncs vinga, tortugues”. I han encertat. Perquè si una cosa sabem, és que no hi ha res que uneixi més que una bona sèrie, una bona cançó i una bona pizza.
I si t’has emocionat llegint això, imagina sentir de nou aquell: “Quan ataca el malvat Trinxan… Les tortugues van, endavant”.
El 3Cat ha recuperat no només uns dibuixos animats, sinó una part de tu que potser havies oblidat. Però tranquil, que elles ho tenien clar des del primer episodi: “Sempre pizza per menjar, preparant-se per guanyar”.
Doncs guanyem, sí. Guanyem cultura, guanyem llengua, i guanyem una mica de felicitat. Que ja tocava.
Visca les tortugues.
Veurem algun dia l’Arale?
La canço de les Tortugues Ninjes
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Herois de mitja closca, els més forts
Són els lluitadors més temibles (Són les fabuloses tortugues ninja) Són herois de mitja closca i són sensibles (Són les fabuloses tortugues ninja) Quan ataca el malvat Trinxan Les tortugues van, endavant
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja El Stallico els va ensenyar a ser ninjes (Són les fabuloses tortugues ninja) En Leonardo va al davant, té una màquina especial (Són les fabuloses tortugues ninja) En Rafael és modern, però vulgar Al Michelangelo li agrada ballar
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Herois de mitja closca, els més forts
Són lluitadors amb molta força (Són les fabuloses tortugues ninja) Amb una habilitat meravellosa (Són les fabuloses tortugues ninja) Sempre pizza per menjar, preparant-se per guanyar
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Herois de mitja closca, els més forts
El Stallico els va ensenyar a ser ninjes (Són les fabuloses tortugues ninja) En Leonardo va al davant, té una màquina especial (Són les fabuloses tortugues ninja) En Rafael és modern, però vulgar Al Michelangelo li agrada ballar
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Són els lluitadors més temibles (Són les fabuloses tortugues ninja) Són herois de mitja closca i són sensibles (Són les fabuloses tortugues ninja) Quan ataca el malvat Trinxan Les tortugues van, endavant
Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Són les fabuloses tortugues ninja Herois de mitja closca, els més forts
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per a fer possible, personalitzar i analitzar la navegació, millorant la qualitat dels serveis. Si prem "Acceptar" s'entén que ha estat informat i accepta la instal·lació i l'us de les cookies.ACCEPTAR
